F. E. Vidocq
Ment inquieta de jove geni ansiós,
el fill del forner és molt més pretensiós
que bandarra d’Arras massa fastigós
per robar més del que faria un mal gos.
Brètol de poble, amant per fatxenda,
amb els seus rivals no dubta d’ofendre;
fart ja de passar comptes a la tenda,
fica mà a l’acabalada per venda.
Però una nit mala embriaguesa
el deixa ben ràpid sense la presa;
va a casa seva per reparar l’ofensa,
car la revolució porta a la guerra.
En Françoise serà un soldat abnegat,
a Jemmaper i al Valmy estimat,
lliura els combats per a la llibertat.
Es cansa perquè no era veritat.
Corre fins les files dels rivals reials
com era d’esperar són animals;
després on hi ha les cols cerca cabals
i papers tant certs com els del carnavals.
Altra vegada a casa pren l’honor,
però vol l’espasa per fer-se d’or,
queda a Lille darrera del mur més fort;
com si no hi fos, doncs li sobra valor.
Amb la supèrbia i l’art d’un senyor
usava l’armari del camaleó;
la ratera no era per ell bastió,
n’escapava fent ric el bon jugador.
Quan cau de nou a l’any nou
diu que vol ser un home nou,
ningú el creu amb tant enrenou,
ell escapa per entregar-se de nou.
Així que ara és persegueix a ell mateix,
però no cal dir que no n’hi ha com ell,
aviat com policia té cartell,
però no ho pas com un passerell.
Així que la Sureté ara d’ell neix:
Que si un home omple el cistell
de bo i honrat arribarà a vell,
no sent per fam que deixi la pell.
La feina ens dona oportunitats,
ell en dona als que són defenestrats
posant-hi en joc les seves propietats;
deix la Sureté per les hostilitats.
Abans que Poirot o el vell Sherlock Holmes,
Vidocq ja vetllava pels amics prohoms,
i bones peces per anar a fer-hi tombs,
en l’últim quartet en donaré els noms.
De la Martine molt poderós per un temps,
Hugo li deu en Jean Valjean, pel que sabem
al Comte de Dumas també el trobem,
i en Balzac l’escoltava ben atent.
