Viatge a la Toscana...Dia 5, (IV): Una festa particular per no dir peculiar.

Entrant a Siena

El que prometia ser una festa brutal
resulta que és com les d’abans:
Famílies senceres amb aire rural
vigilen les noies i dels nois les mans.

Llengua tosca per animar la bitlla;
però els locals no donen cap treva,
són indígenes protegint la reserva:
Ens desinflen i la inflor no minva.

Marxem amb la cua entre cames,
ens allunyem d’aquesta revetlla:
Vella i rància però on bé mames
i això a un, sempre el desvetlla.

Viatge a la Toscana...Dia 5, (III): Primeres hores a una de les ciutats més bòniques del món: SIENA

Entrada a Siena

A poc a poc amb aire de son
espero el retorn i em quedo sol.
No per res si no pel que sóc:
Un home cansat i de dits grocs.

Arcades en calma amaguen el Sol
de les llambordes que són de dol,
pels temps de donzelles amb dot;
l’alegria és a Il Campo, el seu do!

Ciutat feta fa més d’un segle i de dos,
movíem d’esperit i formació igual que vos;
però els tambors senyalen que no ha fet vot,
i en societat espera per alçar el vol.

Estrella de Bollywood si vol,
ens serveix i treballa molt;
Ens anuncia una festa de mort

on anirem després de fer un most.

Viatge a la Toscana...Dia 5, (II): De Casabianca a San Gimignano, passant per Monte Olivetto

Del cub al cine èpic

Comptes tancats és mala senyal,
però després de tot no es treu el punyal.

El cup es mou amunt i avall,
fins el Monte Olivetto poc monacal,
que no té massa art del que em cal
i sembla més un vell centre de treball.

Viatge a l’escena de cine medieval,
pel·licules sense cap rival,
almenys per escenaris terrenals,
on es tasta el gelat més celestial;
hi hagué algun combat bestial

entre aquestes torres descomunals.

Viatge a la Toscana...Dia 5, (I): Moments de soledat impagable abans d'un esmorzar molt entrentingut

Encara és d’hora

Encara es d’hora quan em llevo,
però tampoc m’hi rebel·lo.
És l’escenari somniat amb nostàlgia
d’allò que un cop fou abdominalgia.

Llorenç s’havia de dir l’estrella
que em tendresa em meravella,
desplega la seva tèrbola anella
sobre l’olivera i la vit vella.

Quan s’interromp la soledat eterna
s’endevina ràpid la fam de fera,
que es resolt omplint la pròpia esfera,
tranquil·lament, amb cafè i tetera.

L’amplitud que es presagia
queda bastida de totologia,
indefensable, però jo no m’hi esvero,
pels errors comesos no m’esparvero.

De com no reprimir la culpabilitat en la víctima i com treballar-la en l'agressor.

CULPA

(víctima)

Per culpa teva hi ha un monstre a casa.
No és culpa meva el traspassaré per l’espasa!
Sí, és culpa teva! Ho entens ara?
Sí, és culpa meva! El monstre sóc jo ara?
No és culpa teva i pots guardar l’espasa.
Però em protegeix, necessito dur l’arma!
És això la culpa, la venjança de l’arma.

(agressor)

I jo que sóc culpable?
Sí que ho ets, no hi ha dubte raonable!
Ja ho entenc, així que ara ja no sóc culpable.
Sí que ho ets, la culpa és teva!
I que puc fer amb aquesta culpa meva?
Pensa que has fet, dins teu un perquè.
Però em fa por que hi puc fer?
Algú t’ajudarà si ho vols fer bé.

Viatge a la Toscana...Dia 4, (VII); Un molt bon sopar sota una parra, amb servei sard com els vells nobles catalans!!

Chianti e Zupa

A la fresca de la vinya d’olor refrescant
recordant aquells dies ara tant estranys,
davant de la zupa de patate e pomodoro,
el Chianti Colle Senesi també l’oloro.

Amb la vedella banyada en el clàssic
i ben acompanyada del colle senesi,
el deliri es tant viu que quasi ploro:
Es d’aquells moments que sempre enyoro.

Hi ha algú discret que ens dona un ensurt,
però es revela i fuig de cop el malastruc.
És una vella aliada fora de la pell de toro:
És amiga, aliada, sarda...no m’enamoro.