Encara és d’hora
Encara es d’hora quan em llevo,
però tampoc m’hi rebel·lo.
És l’escenari somniat amb nostàlgia
d’allò que un cop fou abdominalgia.
Llorenç s’havia de dir l’estrella
que em tendresa em meravella,
desplega la seva tèrbola anella
sobre l’olivera i la vit vella.
Quan s’interromp la soledat eterna
s’endevina ràpid la fam de fera,
que es resolt omplint la pròpia esfera,
tranquil·lament, amb cafè i tetera.
L’amplitud que es presagia
queda bastida de totologia,
indefensable, però jo no m’hi esvero,
pels errors comesos no m’esparvero.
Encara es d’hora quan em llevo,
però tampoc m’hi rebel·lo.
És l’escenari somniat amb nostàlgia
d’allò que un cop fou abdominalgia.
Llorenç s’havia de dir l’estrella
que em tendresa em meravella,
desplega la seva tèrbola anella
sobre l’olivera i la vit vella.
Quan s’interromp la soledat eterna
s’endevina ràpid la fam de fera,
que es resolt omplint la pròpia esfera,
tranquil·lament, amb cafè i tetera.
L’amplitud que es presagia
queda bastida de totologia,
indefensable, però jo no m’hi esvero,
pels errors comesos no m’esparvero.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada