Allò que Freud en ca dir contra transferència...i que pot arribar a fer-se molt feixuc!

Belcro

Necessito ser jo, si senyor

estimar-me per estimar, clar.

Però si estimo alhora que desestimo

no ploro perquè sempre rimo.

Però se m’enganxen, entren,

com per el túnel del Cadí

sense peatge i a vegades, ni diners:

peatge sí, el de l’apesset;

i diners també,

els del contribuent.

Però no és pas aquí l’accent,

si no en com s’esgota la ment:

amb els seus axons horribles

xuclant les meves dendrites;

són algunes de les visites,

un tall de belcro sense més.

Bicicleta

Té els mateixos ulls que la noia de la bicicleta

però aquesta només dur una bossa i una maleta,

no em consolaria pas passar-li una mà per la teta:

ja no estic nu i vaig amb la cara neta.

Me quedat sense gens de bateria

quan ja m’estenia en la teoria,

de quan si no em culpava, moria;

ara em cal tenir més punteria.

Reflexió sobre la meva gestió...només econòmica?

Diners

No tinc res, perquè sempre en vull més,
com va dir aquell poeta il·lès,
que qui té calés té el poder,
i per això els vull en el meu haver.

Ara penso, tanmateix
que mai en tinc de diners,
i els gasto en passatemps barroers,

com entrepans, cloïsses i cafès.

Fruit de la meva primera sessió de psicoanàlisis...

Bondat?

Culpa, culpa, culpa!
I jo creia que era poc responsable
i potser en sóc, i l’únic que faig;
per després guardar-la,
és culpar-me!

Ets bon noi em deien;
mentre jo em temia i també...
em culpava!

Sóc jo pervers?
veia just en els altres
i jo no m’adonava de que...
mai em culpava! De bona gana,
més ben dit mai ho gestionava...

mai més un càstig com la bandarra!

De com he convertit un trauma infantil en bandera del meu ser

De llops i roses

De la por més infantil neix
una imatge, que mai més decreix,
per tant qui és llest l’assumeix,
i en fa ús i gala, fins i tot amb escreix.

Sublim, fera, noble i forta,
un bon dia l’hi vaig obrir la porta:
Perquè s’impregnés per sempre més en la meva pell,
la bèstia que creuen però no és, un dimoni vermell.

Sublim, flor, intensa i tendra
un bon dia l’hi vaig obrir la finestra:
Perquè m’inspires com al vell geni anglès,
sabedor que ni canviant-li el nom seria menys.

Fera era el que em va marcar,
i jo la vaig domesticar
sublimant allò que em va ensenyar;
sublimant allò que em va enganyar
del seu color i la seva olor,
flor del jardí on vaig passar por.

Les persones sovint posem en els altres el nostre malestar o benestar, sent nosaltres els principals responsables...

Despenyada

Víctima del seu propi ser
amb la pell rosada
molt abans de l’albada
quan la gallina ja canta
farta de l’esgarip del gall mascle,
que li tallaria el coll
amb l’eina ben esmolada.

La pena mai ha estat dictada,
però a la pell hi porta la marca
d’un solfeig encara prou carca
que li permet treure’s la mascara
amb qui sap que no li dispara.

Ella és ella, i ningú més ho és,
malgrat vulgui fugir de l’ indret
si primer no s’abriga, tindrà fred;
I l’abric és sota la pell...

CREU-ME JODER!!!

Una habitual mirada enrera per poder veure el que tinc devant

Nou-cents dies de Sol

De promig almenys deu ser això.
I han passat hores i emocions,
fets, paraules i també pensaments;
però sobretot un grapat de sensacions.

Havia d’escriure tan de pressa.
Necessitava treure-ho tan aviat.
Per ser conscient de la meva soledat,
que tan m’agrada i celebro en aquests instants.

Però només comparat amb fa un temps
en que viure, va esdevenir tan intens.
Però ara sé que tinc molt més consol,
que no fa pas, nou-cents dies de Sol.

Més subjectivitat emocional lliure....

Reguitzell

Emocions en verd en un paper
d’un joc fosc que em surt bé.

Entreno la boca en soledat,
i ben acompanyat també.

No cal parlar amb tanta claredat,
d’allò que tothom creu una obvietat.

Sigui doncs veritat o ficció;
qui ho disfruta més que no pas jo,
seguirà tocant-t’ho amb il·lusió.
Fins el dia que ho pugui dir,
ara no em penso definir:
Saxo, sexe, i escriure el meu sentir..