Una habitual mirada enrera per poder veure el que tinc devant

Nou-cents dies de Sol

De promig almenys deu ser això.
I han passat hores i emocions,
fets, paraules i també pensaments;
però sobretot un grapat de sensacions.

Havia d’escriure tan de pressa.
Necessitava treure-ho tan aviat.
Per ser conscient de la meva soledat,
que tan m’agrada i celebro en aquests instants.

Però només comparat amb fa un temps
en que viure, va esdevenir tan intens.
Però ara sé que tinc molt més consol,
que no fa pas, nou-cents dies de Sol.