Allò que Freud en ca dir contra transferència...i que pot arribar a fer-se molt feixuc!

Belcro

Necessito ser jo, si senyor

estimar-me per estimar, clar.

Però si estimo alhora que desestimo

no ploro perquè sempre rimo.

Però se m’enganxen, entren,

com per el túnel del Cadí

sense peatge i a vegades, ni diners:

peatge sí, el de l’apesset;

i diners també,

els del contribuent.

Però no és pas aquí l’accent,

si no en com s’esgota la ment:

amb els seus axons horribles

xuclant les meves dendrites;

són algunes de les visites,

un tall de belcro sense més.

Bicicleta

Té els mateixos ulls que la noia de la bicicleta

però aquesta només dur una bossa i una maleta,

no em consolaria pas passar-li una mà per la teta:

ja no estic nu i vaig amb la cara neta.

Me quedat sense gens de bateria

quan ja m’estenia en la teoria,

de quan si no em culpava, moria;

ara em cal tenir més punteria.

Reflexió sobre la meva gestió...només econòmica?

Diners

No tinc res, perquè sempre en vull més,
com va dir aquell poeta il·lès,
que qui té calés té el poder,
i per això els vull en el meu haver.

Ara penso, tanmateix
que mai en tinc de diners,
i els gasto en passatemps barroers,

com entrepans, cloïsses i cafès.

Fruit de la meva primera sessió de psicoanàlisis...

Bondat?

Culpa, culpa, culpa!
I jo creia que era poc responsable
i potser en sóc, i l’únic que faig;
per després guardar-la,
és culpar-me!

Ets bon noi em deien;
mentre jo em temia i també...
em culpava!

Sóc jo pervers?
veia just en els altres
i jo no m’adonava de que...
mai em culpava! De bona gana,
més ben dit mai ho gestionava...

mai més un càstig com la bandarra!

De com he convertit un trauma infantil en bandera del meu ser

De llops i roses

De la por més infantil neix
una imatge, que mai més decreix,
per tant qui és llest l’assumeix,
i en fa ús i gala, fins i tot amb escreix.

Sublim, fera, noble i forta,
un bon dia l’hi vaig obrir la porta:
Perquè s’impregnés per sempre més en la meva pell,
la bèstia que creuen però no és, un dimoni vermell.

Sublim, flor, intensa i tendra
un bon dia l’hi vaig obrir la finestra:
Perquè m’inspires com al vell geni anglès,
sabedor que ni canviant-li el nom seria menys.

Fera era el que em va marcar,
i jo la vaig domesticar
sublimant allò que em va ensenyar;
sublimant allò que em va enganyar
del seu color i la seva olor,
flor del jardí on vaig passar por.

Les persones sovint posem en els altres el nostre malestar o benestar, sent nosaltres els principals responsables...

Despenyada

Víctima del seu propi ser
amb la pell rosada
molt abans de l’albada
quan la gallina ja canta
farta de l’esgarip del gall mascle,
que li tallaria el coll
amb l’eina ben esmolada.

La pena mai ha estat dictada,
però a la pell hi porta la marca
d’un solfeig encara prou carca
que li permet treure’s la mascara
amb qui sap que no li dispara.

Ella és ella, i ningú més ho és,
malgrat vulgui fugir de l’ indret
si primer no s’abriga, tindrà fred;
I l’abric és sota la pell...

CREU-ME JODER!!!

Una habitual mirada enrera per poder veure el que tinc devant

Nou-cents dies de Sol

De promig almenys deu ser això.
I han passat hores i emocions,
fets, paraules i també pensaments;
però sobretot un grapat de sensacions.

Havia d’escriure tan de pressa.
Necessitava treure-ho tan aviat.
Per ser conscient de la meva soledat,
que tan m’agrada i celebro en aquests instants.

Però només comparat amb fa un temps
en que viure, va esdevenir tan intens.
Però ara sé que tinc molt més consol,
que no fa pas, nou-cents dies de Sol.

Més subjectivitat emocional lliure....

Reguitzell

Emocions en verd en un paper
d’un joc fosc que em surt bé.

Entreno la boca en soledat,
i ben acompanyat també.

No cal parlar amb tanta claredat,
d’allò que tothom creu una obvietat.

Sigui doncs veritat o ficció;
qui ho disfruta més que no pas jo,
seguirà tocant-t’ho amb il·lusió.
Fins el dia que ho pugui dir,
ara no em penso definir:
Saxo, sexe, i escriure el meu sentir..

Reprenent des de la subjectivitat el plaer per escriure

A tot tren

Se m’escapen les paraules
i darrera les meves emocions,
massa temps fa que escric sons
i no paro de buidar taules,
i dono l’amor a les barjaules
d’aquí i de tots els mons
malgrat que en recordo els noms,
no sempre les sensacions
de fugir de gates maules,
així ja sóc lluny de les aules,
i ara si que són les meves paraules.

Viatge a la Toscana, Dia 5 (i V), es pot fer pinya i gaudir del flirteig

Note Senese

Camí d’ “Il Campo” punt de trobada;
cervesa freda com les noies assentades,
arribem a la plaça tant admirada.
Forço la rima, igual que a la xaiada
per qui vaig impedir-me la proesa,
d’anar a Roma i Sardenya d’una tacada,
m’hi portaven l’Agnese i la Dèlia,
que rialleres seien tan amables.
Mentre, el ramat dormitejavai

feia el cabra en la distància.

Poema sorgit de les entranyes de la indignació

Ser valent

El món és del valents i de les valentes.
Dels valents i les valentes
que són com volen ser,
que són com els hi surt:
Dels ous,
Del cony,
Del cor.
De l’estómac...
El valor de ser lliure sense donar-hi valor,
el valor de la llibertat compartida en llibertat,
el valor de decidir lliurement no ser lliure:

El valor de ser iguals sent diferents

Una arenga... o això intentava...estiu 2011

Korrekintus

Skallots vol fer l’amor amb tu,
vol un llaç mental amb la idea;
i ara que per fi és estiu
muntem la gran festa rumbera.

Ja tot fa venir salivera:
Les noies més maques fan el viu,
venen corrent a l’assemblea;
que avui, el quinto és l’estrella!

VISCA EL KORREKINTUS!
VISCA SKALLOTS!

Encara al tren i amb flashback emocional, els versos llisquen

Passatemps

Escric versos per passar l’estona
perquè encara em queda una hora,
imaginant la figura redemptora
d’una aigua Font Vella a la meva boca.

No m’agradaria embolicar la troca,
dient que no és aigua bona,
però parlo d’una altra cosa
que segurament també us sona.

Quan escric just hi passo de llarg;
així que escric quan m’estorba,
i em trec el regust aquell amarg.

Perquè és el temps el que fa passar la corba,
si no és seriós com l’obra de Plutarc,
mai més et tornarà a deixar sense roba.

Segueixo al tren, primavera de 2011, moment de sublimació del quotidià...jazz!!!

Un mirall de cristall

Com a la cançó li toca ja descansar,
jo no em cansaria de mirar,
una dona guapa que s’està maquillant
en una situació força inquietant:
el tren sembla que està flotant
sobre les seves ones de metall:

Són coses que enamoren, aquest detall:
El de maquillar-se o portar un ventall,
petits moments que no són pas especials,
i en broten les històries més essencials.

El mateix viatge en tren a Tgn, sense llibres i amb cap més entreteniment que escriure

Sudoku

Sovint la poesia es com un Sudoku,
però això només rima amb Son Goku,
i algun lector encara reclamaria a la OCU,
per tant aquest és un tema que no toco.

I amb una rima assonant ho ignoro,
o amb la primera conjugació em moro.
No m’hi trencaré massa més el coco,
és una hamburguesa sense carn ni tofu.

I fer un sonet és difícil i un rotllo,
tant que és gairebé quelcom innocu,
com si sortís tot d’un mateix motllo.

Així que si m’hi acostumo m’hi enroco,
i si m’hi obligo aleshores em collo:

Que ja m’afeito sol, i també em moco

Flashback emocional, una visita a Tarragona quan ja havia retornat definitivament a Bcn

Assaig de Majorettes

Un calfred em recorre l’espinada,
se m’ericen els pèls de braços i esquena:
Veig un assaig de majorettes al carrer,
em ve al cap un dels somnis més humits
de la meva més tendra adolescència.

Tot això del metro a l’estació,
pensant que aviat seria molt més fàcil
que es produís la trobada, casual que alguns cops
he temut, i altres he desitjat, que a voltes
he imaginat, ansiosa i estressant, a voltes,
redemptora i planificadora, i lluminosa.

El retrobament casual, amb la vella estimada
sempre hauria de ser una cosa bella,
somrient, potent en efectes i afectes de bon rotllo.
Es ben clar però que no hi ha un motllo,
com el del pa dels triangles de nutella.
Quan la qualifiquem de casual, aquesta trobada,
es ben clar, que en pot sortir, qualsevol cosa.