La majoria de gent llegeix
això no és el que tenia entès;
un sorprenent espectacle
que no fa pas cap basarda:
Els colors de la llomada
no són com la sang a la plaça.
El cordill vermell i groc
no són banderilles de color;
si es cert que també apreten
no una, si no mil, i una vides.
Prenc un incòmode seient
perfumeria del Corte Inglès
tres senyores en un dilluns
de diumenge gasten els fums.
És hora de tornar a casa,
obsessions laborals a banda,
s’hi amaga la vida privada
cabòria continguda a la jornada.
No s’ha acabat pas del tot
o això sembla per sort;
una musa incomparable
per un nou poema d’amor.
Són quinze poemes per deu setmanes
I això sense gaires filigranes.
Mal poeta sóc jo
Si només parlo d’això;
començo per l’amor francès
com fa el poeta mal entès,
però ara que vinc d’esma
aquesta no serà la ultima proesa;
Venen corbes d’opinió
després de tota la passió.
Si ho llegeixes hauré fet sort
abans de que arribi la mort.
Que guapa estaves
La més maca de totes,
pantaló o més aviat malla,
les teves formes exaltades,
alcohol, descontrol, un pique mal entès.
Estic boig per tu, estaré boig per tu,
portaves un conjunt meravellós;
a sota, jo no el veia
però a la vista el vaig gaudir.
Aquella nit no et vaig saber
ni aprofitar ni tractar.
Però la cançó d’un nou gran poeta
em va aconseguir il·luminar;
ja s’ha acabat la tensió,
una lleu crisi es segui creixent.
Vull tornar a seduir-te
i poc a poc tornar a sentir-te.
Una carrossa llogada per anar voramar
Una pensió d’hostal mal decorada
només per jeure sense fornicar.
Invitació al millor espectacle del regne
Per a la meva princesa sense coronar.
Per no decebre, una mica d’intriga
a mig camí, amb el cotxe fem un remolí.
La costa feréstega i encorbada
Un somriure i un delir per la desitjada;
Sense presa i amb poca pausa fins al fortím.
Al final de la càlida tarda ens hem sortim.
Vells roquers a la tarima
gran artista,, antiga desitjada
i nova desitjada al meu cantó,
una princesa de butaca assentada,
d’un salt és ballant i donant calor.
Les llums de mar i la pedra
ens donen permís per a un petó,
unes notes marquen el ritme
de carícies de gran passió.
Ella mig nua, quina intenció?
Jo sóc gairebé nu, no vull pressió.
No ho entenem, ens ferim
com púgils al seu petit racó.
La transparència és negra, però
no pas la nostra emoció.
Reconciliats abans de l’alba;
força abans diria jo,
acostats sense comparsa
ni de lluna ni de sol
per sort un mot maldestre
no varia la intenció.
Au va, llevem-nos ràpid,
que el tren ja és a l’estació.
