Inquieta quan la calor no apreta
Rostre jove, indecent i angelical
Llavis trets d’un camp de maduixes
D’aquelles que sense cap nata
Menjaries una i una altra vegada
Té moltes ganes de descansar
Distreure’s de cabòries d’abans
Potser la seva mirada ho explicarà
Llargament com les seves cames
Estretament com la seva cintura
Tancant els ulls no ho farà
Un sospir incòmode fa brases
I lletra a l’aire que no s’atura.
Quiero volver a sentir tu amistad
esa rosa que nunca marchitará.
Todos cometemos errores, es verdad
de la buena de la que no quiere mal.
No quiero quemar tu casa de libertad
ni busco de nada una sola mitad,
como es que soy entero al ser especial
el encontrarte entera para poder amar.
Que no es amar como los cuentos cuentan
y hoy te cuento que hay amor sin llorar,
las lágrimas de amarte son de felicidad
Pasos pequeños de los que no se sientan
son de un gran viaje para no demorar,
es la gran jornada de la bella amistad.
La majoria de gent llegeix
això no és el que tenia entès;
un sorprenent espectacle
que no fa pas cap basarda:
Els colors de la llomada
no són com la sang a la plaça.
El cordill vermell i groc
no són banderilles de color;
si es cert que també apreten
no una, si no mil, i una vides.
Prenc un incòmode seient
perfumeria del Corte Inglès
tres senyores en un dilluns
de diumenge gasten els fums.
És hora de tornar a casa,
obsessions laborals a banda,
s’hi amaga la vida privada
cabòria continguda a la jornada.
No s’ha acabat pas del tot
o això sembla per sort;
una musa incomparable
per un nou poema d’amor.
Són quinze poemes per deu setmanes
I això sense gaires filigranes.
Mal poeta sóc jo
Si només parlo d’això;
començo per l’amor francès
com fa el poeta mal entès,
però ara que vinc d’esma
aquesta no serà la ultima proesa;
Venen corbes d’opinió
després de tota la passió.
Si ho llegeixes hauré fet sort
abans de que arribi la mort.
