Alliberament
Prens paraula sincera i dolça
com una invasió per la força;
la que és per a l’altra persona
no és per a tu a aquesta hora,
perquè he pogut sortir-ne fora
la teva ment no em fa cap nosa;
ho dic així i no pas en prosa
perquè ja no em pesa cap llosa.
Uns quants més de vuit-cents tafaners
han navegat aquest bloc en vers
gairebé sense comentar res
tant i fa si em surten cent més.
Romanticisme heterogeni:
el meu pare és com un geni,
moltes maneres d'estimar tinc
per això el meu bloc surt així.
L'Eva em va dir entranyable
com a mascota adorable,
sap que mossego com un sabre
i aguanto fort com un arbre.
Pelut com un llop diu la Berta,
sembla sincera i oberta,
no canvia segons l'oferta
i sé que és amistat certa.
Fins aquí arriba l’udol cent.
Sense més respostes de gent,
això era l’entrada present
però han estat massa absents.
Com els Lesbianos i el Gavaldà
Tot el meu món s’il·lumina ja.
Sóc lo més gran que en ell hi ha,
i aquest espai ningú l’ocuparà;
més tu si vols el pots visitar
o disfrutar-lo des del teu altar;
jo em quedo al que m’he guanyat
per més que m’hagi enganyat
per a mi només tinc llibertat,
l’ús que en faig és serenitat
i llum pels del meu costat;
també ara i tot d’un plegat
em torno a sentir estimat
per el millor que he trobat,
que és la meva sana voluntat.
Es ben cert que la pots discutir,
però no acusar-me de mentir;
si pretens millorar-me a mi
comença per aprendre a cedir.
Que si tens llum d’un llumí
no t’arribi a cremar els dits;
així que és millor que surti de dins
arribant als més foscos confins
i sense buscar tindràs afins,
bons companys i també amics.
Amb la geometria de Gaudí
som políedres fins a la fi,
cada passa i idea que tenim
la nostra vida l’acolorim
amb nova banda per gaudir.
Amiga incombustible com no n’hi ha
la lavanda d’ El Segrià l’ha impregnat
només en la psicologia és criminal
per la resta es gairebé angelical.
És com la Seu alta de campanar
amb contrafort a l’espatlla, serenitat
d’aquell que no té ganes d’atzar
si no d’un somriure ben creuat.
No cal baixar la Lluna a un cove
ni esperar que ens traguem la roba
perquè si cal ja caurà tota sola
si a l’amistat no ha de fer-li nosa.
Bella és la companya d’assassinats,
no pas els propis ni tampoc frustrats,
Gein i Gacy en ho han ben ensenyat
de la mà de Helen, les monstruositats.
Entendre-les no és sola morbositat,
si no saber d’on surt tot el mal.
Fa menys por fer-ho agafats de la mà,
que no pas perduts dins del ramat.
En juego onírico a traición
la noche de difícil compensación,
la vi morir con desesperación;
no hay más horrible sensación.
Dos mujeres buscando porción;
una de ellas no tenía corazón
tirando de la rueda con tesón,
de su lacio pelo querían ración
entera, no para ella ni nadie más.
Cuando vio que no les bastaría jamás,
sin vacilar ella se quiso marchar,
la retuvieron sin poder rechistar
y se la repartieron con sierras finas;
cabeza, tronco y las caderas...
...con la más sensata cruzan miradas:
de arrepentimiento y pavor la asesina,
de dolor y venganza la dura victima.
A la heroína sueca le llega el final
en la carne soñada más meridional;
mi viejo anhelo ya no es banal,
lo que la divide es quien le quiere mal.
La bellesa de la seva cara em va sublevar:
el blanc de la seva pell és el de l’alba,
La llum dels seus ulls la del migdia,
la rosa dels seus llavis és Sol a l’hivern
com el primer somriure que em regalà.
Les primeres converses em van acaronar
amb dues cerveses començarem a rimar,
la primera parlant de coses del teatre
que si massa m’arrisco fa rima amb catre;
la segona per la vida i pel futbol blau grana
per somriure no ens caldrà cap filigrana.
A partir de Nothomb una nova història
que ningú sap si ens pot portar a la glòria
en un suau llençol o girant a la nòria
sense cap preocupació i tampoc cabòria.
En qualsevol cas, un nou acostament ens cal
per trobar una amistat o amant, s’ho val.
Malgrat ara distorsioni, podria ser real?
Però si jo m’estimo no em farà cap mal,
i que ella s’estimi és també essencial.
Com un Madoff sense el gran parquet,
a prop i lluny del Robin de les banques;
si l’un fotia els calers dels altres
aquest els de tots pel seu saquet.
Empresari d’èxit i de bona casa,
ara hem vist que tot era una farsa
i els vigilants li feien la comparsa
deixant les arques igual que una rasa.
Del que de l’art és un gran Palau,
s’ha fet casa seva el babau,
i a més ha voltat pel mar blau.
Per tant la garjola li escau.
Renecs i insults per aquest malapell
i als seus còmplices i de reguitzell,
també polítics de blau i de vermell
que han sucat o han fet el passerell.
I ara ja aixeco la veu airada
per l’art i la cultura malversada
per l’imbècil que vol salvar la cara,
no sé com no li han trencat encara,
amb tot el mal fet, es penedeix ara.
Tindrem sort si el Palau no para.
Que no quedi ferida de mort la bara
que dirigia tota aquesta atzavara,
amb la passió i l’art d’una mare,
i setmanada il·lusionada de pare.
