Renaixament

Vaig somiar que et perdia

A nit, vaig somiar que et perdia,

i ara, sóc feliç.

Vaig somiar que te perdia,

que de sobte ja no hi erets.

El mar t’ha arrossegat:

amb la bromera blanca

el cabell negre;

amb la nit fosca

els ulls brillants;

i amb una ona violenta

els llavis que em donen pau.

Tot s’ha fos i s’ha forjat de nou,

tot el meu món és dolor

i està en flames;

les flames del foc que,

a nit, et van fer cendra,

i igual que a tu:

les muntanyes, el bosc i la vall

que són el meu delir,

la meva força de primavera:

que ni el vent ni la tempesta,

ni la pluja ni l’huracà,

mai han fet tremolar.

Tanmateix la suau brisa

que ve cada nit amb el són

s’ho ha endut tot;

ha deixat erma la terra fèrtil,

però sí la terra ha donat vida

en tornarà a donar en el nou dia;

i farà renéixer un arbre avellaner

que celebra amb una flor

el ressorgir d’un jove om.

I jo, encara incrèdul,

ho he vist per fi de nou:

l’avellaner renaixent en la terra fèrtil,

la brisa aturada per les muntanyes fermes,

i el bosc i la vall que s’han retrobat

amb la primera pluja de primavera.

El cabell negre sobre el llençol blanc,

els ulls brillants em miren en la foscor,

i els llavis donen pau a la nit violenta.