Otsoa

Càlida era la seva presència

i tendres les seves llepades

quan ploraves per l’estimada.

Estimaves aquella felicitat,

t’atabalava aquell esverament

quan sorties a voltar al seu costat.

Voltava amunt i avall

i tornava al teu costat

quan corria lliure al parc.

No corria, més aviat saltava

com una cabreta negra,

sense cap mena de banya

si no amb simpàtiques orelles.

Orelles petites i ulls brillants.

Ulls petits i potes llargues.

Potes primes i tronc ferm.

Aquest era el meu Otsoa,

sempre serà el meu Otsoa:

petit, alegre i esverat.

L'udol del llop