Tarragona
Al mar amb l’arc d’un ballester,
a sota la sorra i lluny un creuer
rajant la bota d’antic servent,
muntanyes insòlites pel camí d’acer.
Busco un raser, Rambla cap dalt
l’ombra cal, toca on pica el ferrer.
Versos mal lligats ho fan sincer,
amb la cara partida d’un missioner
i aire marcial que no hi va bé.
La civis feta amb severitat,
un munt de pedres malgastat
en cales verdes que ha escatimat;
una cosmòpolis per la serenitat.
Brutes funcions excaven els racons,
aura ribera s’empassa marrons
de la gran urbe són intencions,
pobresa amagada pels seus carrerons;
Saviesa denostada sense més intencions
que no ser esborrada del nostre record.
Tancar no em toca encara,
i no ho faré pas per ara,
per no haver de tirar-me encara
que amb ninot vermell la ciutat para.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada