Per alguns la crisi s'ha acabat...no se'ls havia de donar els calers a ells!!! (www.lavanguardia.es)

Sonet a Maquiavel

Tot gira de vell nou sense fer-hi enrenou
tot torna a la calma, han fet baixar l'aigua
com en un antic creuer rics i senyores primer;
aquests bots valen diners, pagar-los els dona drets.

El prudent ara s'exclou i també es mulla quan plou,
udols de la muntanya no els escolta l'Obama,
reforçar llops financers, fer-los gossos sense més,
el que era dels demés s'ho cruspeixen com si res.

Es repinten de vermell i prometen canvi bell,
mostrant la cara bella als qui tenen mamella,
perquè vingui el nou temps en que els bons són els dolents.

Coneixement fa de sella agafat amb anella
la ciència seriosa els fa més aviat nosa
i si s'ha d'amputar ens deixaran una crossa.

Pobles i ciutats II

Barcelona

Un trocet de Barcelona

un tros del meu edèn

camina l’agost reposat

ple d’estrangers cremats;

ja arribarà el setembre

amb els nadius embalats.

L’estrès i la calma,

d’ací i d’allí;

una ciutat del mediterrani

oberta al mar tocant al cel

de la Barceloneta a Montjuïc.

Germana de València i Tolosa,

cosina de Tunis i Istanbul:

acull i recull

reserva i preserva;

de terra endins també n’agafa,

colors de tots els móns

serpentegen per Les Rambles

des de plaça Catalunya fins a Colom,

pel Passeig i la vella Gràcia,

el Port Vell i el Fòrum Nou.

Quina borratxera d’olors:

Aigua salada i terra humida,

dos rius i el mar nostre

envolten aquesta ciutat.

Més místic que no pas d'amor...

Cúspide

Constel·lació brillant i mística,

zodiacal, divina, absoluta.

D’una vila bruixa

m’arriba l’encanteri innocent.

Ulls clars i brillants

Mirada incerta i mística

Regent zodiacal de sentiments

És una influencia divina

Que eleva la lletra mediocre i trista

A poesia d’imatge absoluta.

Sorprenent va ser retrobar aquells ulls

sorprenent és el seu somriure

per la quantitat de llum que té

que no és menys que la seva mirada,

connexa i animada pels sentiments,

que li transcorren a flor de pell,

on s’ericen el pèls

sorpresos per la força de l’elixir

que conté el dolç bombó

que és delit de bellesa

que és deliri d’home bo.

Racisme? (www.avui.cat)

Emergència

Corre cap a l'esperança
no tement l'enyorança,
primer la desconfiança
i delictes amb recança.

En un pou de fam i mort
tens serveis com tothom
allà on t'havies de fer d'or
cadascú es fa la seva sort.

És una partida de parxís
gires el xamfrà i és la fi
i inculpa a qui t'advertí
que no controla l'esdevenir.

Pobles i ciutats I

València

Ciutat bruixa o embruixada,

La seva lluna il·lumina,

Aquell que sembla perdut

per una platja llarga i solitària,

que vaga mirant el mar,

ple d’olors i sensacions.

El foc la purifica cada Sant Josep

dels mals esperits de la vila cap al cel.

Tret d’una gavina carronyaire

que vol negar les seves arrels,

les d’aquells que un dia van ser germans

i fins tot els més brillants capitans.

Tirant Lo Blanc o Roger De Flor,

En Martorell, els almogàvers

I l’últim front dels maulets.

Dedicat a una vella amiga, defineix en part com m'agraden les dones

Camionera

Agafada al volant

tocant la botzina

sense cap camió

El cor palpitant

Al somriure aferrada

amb llum d’il·lusió

Llavis rosats i tendres,

somriure sensual i innocent

ve i fuig

dels tòpics i dels canons

La mateixa bellesa,

diferent en si mateixa

les ànsies de glòria

i el temor al fracàs.

A una vella amiga amb una bona veu i altres atributs

Cantante

Toda frescor húmedo,

Cada sonrisa es nueva,

Cada mirada eterna.

Es aquella vieja canción

Que todavía me hace saltar.

Cada nota que ella añade

Sin esfuerzo en mi pentagrama,

Llena de ritmos mi cabeza;

Tener toda su melodía

Es un sueño inalcanzable

El poder tocar todas las notas

De su cuerpo y su emoción

Que también es la mía.

Dulces versos susurrados;

Tiernas canciones inspiradas:

Son respiraciones acompasadas;

El ritmo frenético del tren

Que ha de llevarnos juntos

A nuestro particular edén;

Y un galope incesante

Del fuerte i fiel corcel

Que corre con cadencia salvaje.

Inspirat en Lidia Guevara Soto

L'ultim poema que vaig dedicar a l'Ana Bernal

El gerro

Avui l’he vist esquerdar-se,
Aquell gerro bonic,
De formes rodones;
Aquell que no has gosat tocar mai.
Potser l’hauries d’haver mimat,
Sostenir-lo entre els teus braços,
Potser s’ha cregut abandonat
I de pena s’ha esquerdat..
Potser ha cregut que preferies l’altre,
Aquell gerro no tan bonic
Però que ja hi era quan va arribar.
¿ El gerro bonic i rodó
pot haver pensat,
pot haver cregut,
què és l’altre,
el gerro de les flors?
Potser no, potser sí.
Potser l’esquerda li hagi fet aquell
Aquell que el va abandonar al contenidor,
I tu no la vas veure quan el vas recollir,
Si és així cobreix el gerro bonic,
Cobreix-lo amb les roses vermelles del teu roser.