Ganes de veure-la,
i poder-la abraçar.
Ganes d’abraçar-la,
i poder-la acariciar.
Ganes de acariciar-la,
i poder-la besar.
Ganes de besar-la,
i poder-la sentir.
Ganes de sentir-la,
i poder-la tenir dins de mi.
Veure-la i abraçar-la,
acariciar-la i besar-la.
Sentir-la com és ella,
tota ella en mi
Hi ha una tanca al carrer
una tanca plena d’esbarzers.
L’altre dia hi vaig trobar un forat,
l’altre dia vaig travessar la tanca
La tanca d’esbarzers ocultava,
la tanca del carrer amagava:
Un jardí lluminós .
Un jardí ple de flors:
de geranis, clavells i roses de tots colors
La seva fragància en la brisa ,
els seus colors al sol :
són una alegria desbordant,
i inesperada rera la tanca grisa.
La tanca grisa i plena d’esbarzers,
a la tanca del carrer,
avui el forat era tapat;
jo hi he volgut entrar pels esbarzers,
i malgrat que em punxaven amb forces,
l’he pogut tornar a veure:
Aquella preciositat de colors i olors.
Però les punxes ,agudes,
no m’han deixat collir cap flor;
ni tan sols; l’he pogut tocar.
La voracidad ante todo
lleva a la destrucción,
si estoy nervioso me jodo
y lo pago con aflicción.
Este poema será corto
igual como su autor
que en un verso sordo
acaba de ver su error.
Aún así espera de nuevo
paciente y también cuerdo
que todo se arregle,
que su boca se selle.
A nit, vaig somiar que et perdia,
i ara, sóc feliç.
Vaig somiar que te perdia,
que de sobte ja no hi erets.
El mar t’ha arrossegat:
amb la bromera blanca
el cabell negre;
amb la nit fosca
els ulls brillants;
i amb una ona violenta
els llavis que em donen pau.
Tot s’ha fos i s’ha forjat de nou,
tot el meu món és dolor
i està en flames;
les flames del foc que,
a nit, et van fer cendra,
i igual que a tu:
les muntanyes, el bosc i la vall
que són el meu delir,
la meva força de primavera:
que ni el vent ni la tempesta,
ni la pluja ni l’huracà,
mai han fet tremolar.
Tanmateix la suau brisa
que ve cada nit amb el són
s’ho ha endut tot;
ha deixat erma la terra fèrtil,
però sí la terra ha donat vida
en tornarà a donar en el nou dia;
i farà renéixer un arbre avellaner
que celebra amb una flor
el ressorgir d’un jove om.
I jo, encara incrèdul,
ho he vist per fi de nou:
l’avellaner renaixent en la terra fèrtil,
la brisa aturada per les muntanyes fermes,
i el bosc i la vall que s’han retrobat
amb la primera pluja de primavera.
El cabell negre sobre el llençol blanc,
els ulls brillants em miren en la foscor,
i els llavis donen pau a la nit violenta.
Hay sendas sencillas
fácil es que te guíen,
a ver si las pillas
las ovejas que ríen.
Es fácil el embuste
con carta de ajuste,
en los grises circuitos
les esperan cubitos.
El terror de juguete
en esto te promete,
ansiedad y los gritos;
nada les hace mitos.
