Arropiero VII

A la riera

La princesa jubilada
per on passa la riada
Manolo ja l'ha clissada
ja que vol una mamada.

Senyora s'escandalitza
amb el que li diu l'animal
que li clava una guitza
la viola quan no té mal.

Arropiero VI

Ric i reprimit

Entrant a la ciutat comtal
membre de familia com cal
en un secret per no fer mal
paga xapes per ser normal.

Més diners ell en demana,
el client calent fa que paga;
quan la cartera amaga
perd els nervis i el mata.

El final d'una relació, l'inici d'un nou poeta?

Un final

No s’ha acabat pas del tot

o això sembla per sort;

una musa incomparable

per un nou poema d’amor.

Són quinze poemes per deu setmanes

I això sense gaires filigranes.

Mal poeta sóc jo

Si només parlo d’això;

començo per l’amor francès

com fa el poeta mal entès,

però ara que vinc d’esma

aquesta no serà la ultima proesa;

Venen corbes d’opinió

després de tota la passió.

Si ho llegeixes hauré fet sort

abans de que arribi la mort.

Una lliçò d'amor bell i sà

Graduació

Que guapa estaves

La més maca de totes,

pantaló o més aviat malla,

les teves formes exaltades,

alcohol, descontrol, un pique mal entès.

Estic boig per tu, estaré boig per tu,

portaves un conjunt meravellós;

a sota, jo no el veia

però a la vista el vaig gaudir.

Aquella nit no et vaig saber

ni aprofitar ni tractar.

Però la cançó d’un nou gran poeta

em va aconseguir il·luminar;

ja s’ha acabat la tensió,

una lleu crisi es segui creixent.

Vull tornar a seduir-te

i poc a poc tornar a sentir-te.

Un cap de setmana...o algo així.

The Pretenders

Una carrossa llogada per anar voramar

Una pensió d’hostal mal decorada

només per jeure sense fornicar.

Invitació al millor espectacle del regne

Per a la meva princesa sense coronar.

Per no decebre, una mica d’intriga

a mig camí, amb el cotxe fem un remolí.

La costa feréstega i encorbada

Un somriure i un delir per la desitjada;

Sense presa i amb poca pausa fins al fortím.

Al final de la càlida tarda ens hem sortim.

Vells roquers a la tarima

gran artista,, antiga desitjada

i nova desitjada al meu cantó,

una princesa de butaca assentada,

d’un salt és ballant i donant calor.

Les llums de mar i la pedra

ens donen permís per a un petó,

unes notes marquen el ritme

de carícies de gran passió.

Ella mig nua, quina intenció?

Jo sóc gairebé nu, no vull pressió.

No ho entenem, ens ferim

com púgils al seu petit racó.

La transparència és negra, però

no pas la nostra emoció.

Reconciliats abans de l’alba;

força abans diria jo,

acostats sense comparsa

ni de lluna ni de sol

per sort un mot maldestre

no varia la intenció.

Au va, llevem-nos ràpid,

que el tren ja és a l’estació.

Fí de la temporada d'estiu

Ara que perdo momentanèament la poesía i també el vers, per explicar que a partir de dilluns que ve només publicaré una entrada diària.
En el primer moment aquest blog va nèixer per espantar cabòries, produïdes per objectius no completats (estudis i feina) i per emocions descavalgades per l'ansietat de patir un munt de canvis en el que estava projectat.
Puc donar fe que escriure cada dia i publicar allò que ja estava escrit feia poc o molt de temps, m'ha ajudat a tornar a la calma, a respectar-me, i a veure-ho tot de nou amb optimisme; master, carrera, feina i plaers. Fer-ho cada dia amb il·lusió i amb la força necessària per fer-ho bé.
Dilluns començo a traçar el camí que me marcat per aquest any, per tant tindré encara més coses per fer, i les he de fer, les vull fer...tantmateix continuaré escrivint i publicant un poema diàri per no abandonar allò que tan m'agrada fer.

Així doncs, si algú em llegeix detingudament queda avisat que hi haurà menys poemes a la xarxa però més vida optimitzada, més fonts d'inspiració perquè allò que he fet no caigui en via morta

Au doncs, una abraçada i fins dilluns!!!

Arropiero V

Rio Tajuña

En les aigües de Maranchón
que van al Jarama, té gana,
veu un poeta que passa
que li diu que vengui chinchón.

Mala pensada d'artista
per sortir a la revista,
l'animal se li enfada:
l'ofega d'una volada.

Una nit més amb ella...

Platja de Castelldefels

Al bar roig imperialista,

quina descoberta tia!!!

Una passejada de velles anècdotes

fins voramar amb restes de pastera

hi poses morro i no ets embustera.

Un nou aprenentatge amb canells ferms,

i tant que ho són, fins i tot erms.

La teva gràcia angelical i incomoda

de no trobar la música celestial.

L’aire es refredava i ens volíem escalfar

Una juguesca estúpida ens va llençar

Al cotxe a corre, hem de corre

Abans que el dia sigui clar.

Quina ximpleria absoluta;

hi ha milers de dies en que no cal forçar.