No s’ha acabat pas del tot
o això sembla per sort;
una musa incomparable
per un nou poema d’amor.
Són quinze poemes per deu setmanes
I això sense gaires filigranes.
Mal poeta sóc jo
Si només parlo d’això;
començo per l’amor francès
com fa el poeta mal entès,
però ara que vinc d’esma
aquesta no serà la ultima proesa;
Venen corbes d’opinió
després de tota la passió.
Si ho llegeixes hauré fet sort
abans de que arribi la mort.
Que guapa estaves
La més maca de totes,
pantaló o més aviat malla,
les teves formes exaltades,
alcohol, descontrol, un pique mal entès.
Estic boig per tu, estaré boig per tu,
portaves un conjunt meravellós;
a sota, jo no el veia
però a la vista el vaig gaudir.
Aquella nit no et vaig saber
ni aprofitar ni tractar.
Però la cançó d’un nou gran poeta
em va aconseguir il·luminar;
ja s’ha acabat la tensió,
una lleu crisi es segui creixent.
Vull tornar a seduir-te
i poc a poc tornar a sentir-te.
Una carrossa llogada per anar voramar
Una pensió d’hostal mal decorada
només per jeure sense fornicar.
Invitació al millor espectacle del regne
Per a la meva princesa sense coronar.
Per no decebre, una mica d’intriga
a mig camí, amb el cotxe fem un remolí.
La costa feréstega i encorbada
Un somriure i un delir per la desitjada;
Sense presa i amb poca pausa fins al fortím.
Al final de la càlida tarda ens hem sortim.
Vells roquers a la tarima
gran artista,, antiga desitjada
i nova desitjada al meu cantó,
una princesa de butaca assentada,
d’un salt és ballant i donant calor.
Les llums de mar i la pedra
ens donen permís per a un petó,
unes notes marquen el ritme
de carícies de gran passió.
Ella mig nua, quina intenció?
Jo sóc gairebé nu, no vull pressió.
No ho entenem, ens ferim
com púgils al seu petit racó.
La transparència és negra, però
no pas la nostra emoció.
Reconciliats abans de l’alba;
força abans diria jo,
acostats sense comparsa
ni de lluna ni de sol
per sort un mot maldestre
no varia la intenció.
Au va, llevem-nos ràpid,
que el tren ja és a l’estació.
Al bar roig imperialista,
quina descoberta tia!!!
Una passejada de velles anècdotes
fins voramar amb restes de pastera
hi poses morro i no ets embustera.
Un nou aprenentatge amb canells ferms,
i tant que ho són, fins i tot erms.
La teva gràcia angelical i incomoda
de no trobar la música celestial.
L’aire es refredava i ens volíem escalfar
Una juguesca estúpida ens va llençar
Al cotxe a corre, hem de corre
Abans que el dia sigui clar.
Quina ximpleria absoluta;
hi ha milers de dies en que no cal forçar.
