Ciutat bruixa o embruixada,
La seva lluna il·lumina,
Aquell que sembla perdut
per una platja llarga i solitària,
que vaga mirant el mar,
ple d’olors i sensacions.
El foc la purifica cada Sant Josep
dels mals esperits de la vila cap al cel.
Tret d’una gavina carronyaire
que vol negar les seves arrels,
les d’aquells que un dia van ser germans
i fins tot els més brillants capitans.
Tirant Lo Blanc o Roger De Flor,
En Martorell, els almogàvers
I l’últim front dels maulets.
Agafada al volant
tocant la botzina
sense cap camió
El cor palpitant
Al somriure aferrada
amb llum d’il·lusió
Llavis rosats i tendres,
somriure sensual i innocent
ve i fuig
dels tòpics i dels canons
La mateixa bellesa,
diferent en si mateixa
les ànsies de glòria
i el temor al fracàs.
Cada sonrisa es nueva,
Cada mirada eterna.
Es aquella vieja canción
Que todavía me hace saltar.
Cada nota que ella añade
Sin esfuerzo en mi pentagrama,
Llena de ritmos mi cabeza;
Tener toda su melodía
Es un sueño inalcanzable
El poder tocar todas las notas
De su cuerpo y su emoción
Que también es la mía.
Dulces versos susurrados;
Tiernas canciones inspiradas:
Son respiraciones acompasadas;
El ritmo frenético del tren
Que ha de llevarnos juntos
A nuestro particular edén;
Y un galope incesante
Del fuerte i fiel corcel
Que corre con cadencia salvaje.
Inspirat en Lidia Guevara Soto
M’encanto, on m’havia ficat?
Què és greu un canvi de ciutat
o tenir temps per a la soledat?
No hi ha res prou refredat?
Geni creatiu d’instint bipolar
ho escric tot en particular
i pujo la vida en funicular,
ara sí floto, és espectacular.
Escoltant l’ànima que és pròpia
Puc entendre la d’altres, impròpia
En la platja llarga buscant l’utòpia
Soledat viscuda evadint la misantropia.
Cossos on ara sembla viure el mal
No són judicis el que a ells els cal,
que falla? N’hi ha més d’un d’igual,
tanmateix no és cap mal general.
Ara toca corre i no parar
l’alè a la boca ha de tornar
la força d’ànim i muscular
així comença, no ha d’acabar.
La musa
Dues vocals idèntiques,
una sola consonant,
curt, sonor, però intens;
perquè llargues són les hores
i els versos
i les estrofes
i també els poemes,
que ella ignorant’ho però sabent’ho
ha inspirat i creat
dins de mi i de la meva ploma.
I espero no oblidar-la,
La portaré sempre a la tinta
O correrà pel paper,
Viurà sempre als meus poemes,
Exultants d’alegria o tristos i lents.
York a l’Anglaterra de Shakespeare,
O la grisa Nova York de Lorca,
Úniques en inspiració
A tu t’envejaran,
No pas per la grandesa del poeta ,
Admiraran la bellesa de la musa,
Brillant amb llum pròpia i natural,
